Una via entre tu i jo

Ja gairebé és l'hora i arribo corrent a l'estació. Sempre intento ser previsora però avui he fallat; ho tenia tot menys el temps, el meu propi temps. És curiós però em trobo sola en una estació que moltes vegades he freqüentat però que, avui, sento molt llunyana, molt aliena a mi. Espero un tren que em portarà a un nou destí; sento il·lusió, ganes, empenta... però no m'he endut gaire equipatge perquè reconec tenir por, tot i que l'equipatge és lleuger, düent-lo a les mans sento un gran pes, no sé si és el que hi porto o és la meva pròpia conciència...
Dins la maleta hi duc un passat que no té lloc en aquest tren amb parada a un futur. Jo, em trobo enmig de tant present i si, ho reconec, em perdo. Si, em desoriento i se'm congelen els pensaments més íntims, més importants, més depenents de mi que cap altra cosa. 
Just en aquest moment passa el tren i avanço fent la primera passa, aixeco un peu rere l'altre però, just quan sóc davant la porta, la meva ment s'atura i el tren se'n va. Jo, que encara conservo instants de por, torno a casa perquè no vull seguir sentint-me desorientada com ho he estat, encara que instantàniament. He comès un error deixant escapar aquell tren però hi ha quelcom que no m'ha deixat tirar endavant, cap a ell, amb ell, per estar amb ell. Torno a casa i ho faig si més no segura, perquè potser aquell no és el millor lloc però sé com arribar-hi i no tinc por. Les parets pesen i dia rere dia penso amb saltar-ne els murs i arribar en aquella estació on no només vaig perdre aquell tren sinó que vaig perdre una porció de mi mateixa que podria haver estat molt important i que necessito canviar i recuperar, ben aviat.


Vull aprendre a estimar.
Necessito aprendre a estimar