flames que no cremen

Em va sorprendre que no tingués les mans fredes, a mi sempre m'havien agradat els homes així. Però, el tacte que m'ofereixen els seus dits, és inmillorable. Viatja pel mapa del meu cos com si en conegués les estacions, els destins i els horaris de parada. Com si el viatge fos lleuger i l'arribada magestuosa.

Ruboritza, no només els meus sentits, sinó el que està més guardat a la meva ment. Em permet sentir la petitesa de ser gran i la grandesa de ser petita, l'escalfor del fret i el fret de l'escalfor, em porta a un extrem i em retorna, somrient, viva, latent, atrevida com mai ho he estat. Mai m'havia vist tant Marta fins que ell em va plantar aquell mirall davant meu, just en el moment en el qual ens vam fusionar en un. Encara no era la nit de Sant Joan però, nosaltres, ens vam capbussar en la foguera, en les flames, en el que és inevitable.