16 de enero de 2010

Ja fa temps

Ara em promets la lluna sense saber que ja hi ets i que mai has tocat de peus a terra. 
Avui em dius que m'estimaràs i no t'adones que hauries de començar per abraçar el reflex que surt del teu mirall cada matí. Em dius que mirarem junts les estrelles després d'haver-nos estrellat consecutivament. Vols que sigui la teva droga però no sóc jo el tipus de droga a qui veus molts dissabtes a la nit. Et veus capaç de donar-me tot el que sé que no tens i dius que em privaràs del que no tens i saps. Promets no mentir-me més però el semàfor està en vermell. 
Avui han passat molts hiverns i encara no saps que anys més tard em repetiràs les mateixes promeses sense cumplir i jo només sabré dir-te que ja sóc feliç, en uns altres braços.
I després de molt temps, dormiré tranquila tot i saber que et perdràs per haver-me perdut. 

És l'única cosa que m'has sabut ensenyar, no cal que ningú t'enfonsi. Ho fas tu sol.

4 comentarios:

Striper dijo...

Ara aquestes lletres que has escrit em descoloquen.

Martha! dijo...

hi ha persones del passat que es volen posar al nostre present quan ja no toca.
no té res a veure amb els escrits ateriors, estic genial.

Gràcies pel comentari

Pau dijo...

Jo intento fer sempre igual que tu, d'una cosa que ha passat, aprendre'n i viure el present, que és l'únic que existeix. Viure en el passat és una equivocació ja que ens fa reprimir. Un canvi ARA és el que convé en aquests casos.
M'agrada la teva manera de pensar i d'esciure, has pres una bona iniciativa que espero que no deixis mai. En algun dels teus escrits podries posar alguna fotografia que hagis fet tu no? :)

Apreciadament

Pau_!

Ann. dijo...

Estava anant de blog en blog i he arribat a aquest i n'he llegit algunes entrades i molt com escius! Aquesta entrada sobretot, com està escrita. Petons