Aigua de tardor

Faltava menys d'un quart de vida perquè la lluna és vestís de plenitud. El cel era d'un to rosat, paral·lelament al vi que no vàrem necessitar per guarnir l'àpat dels sentits. 

Ens assentàrem en aquell calendari de desembre tot posant-nos-hi de peus, en un aigua gelada i delirant. Pintant en rotulador negre els extrems del què viviem.

Tenia els pensaments en cada diumenge i el cos dins la casella dels dilluns. La festa s'inicià quan vaig topar amb el número en roig d'aquell calendari. Vaig vestir les sensacions de cel·lebració i vaig fer, juntament amb la teva pell, un brindis per allò que trobariem a l'altra banda de l'horitzó que s'escenificava davant els nostres ulls. Aquella troballa que s'amagava per a ser descoberta qui sap si en un desembre o un gener.

L'aire efectuava una cursa intrèpida; rival amb sí mateix... i jo mentre restava quieta i pensativa, m'adonava que el cel rosat es projectava en l'hivern de les meves mans. Però les teves estaven calentes i vas acollir-me a la teva llar, els teus dits estimaven els meus, la casa de les carícies resultà ser el millor capríci d'un inici d'hivern. Una dolça mort de la tardor.